10/7/16

El cigne negre (part 2)

16 juliol (part 2) - ... sí, un dia normal a Nova Zelanda

Continuem el dia...

Ja passat migdia i després de les excursions és hora d'anar a buscar una dutxa, ja ens toca... sí, som una mica porquets gràcies a que és hivern i no es sua tant... però no és tan fàcil trobar dutxes amb aigua calenta (encara que pagant uns tres euros). Tot i així es troben, i en aquest cas anem a un centre de ciclistes de mountain bikes que ens va aconsellar una de les rangers del DOC de Rotorua.

Cignes negres al llac Okareka (part 1)
Aparquem la nostra campervan junt amb els cotxes de la gent que porta bicis i fa rutes al voltant i anem a inspeccionar el funcionament de les dutxes.  Sembla que només cal ficar els diners i tens 5 minuts d'aigua calenta. Així que hauré de descobrir en quants minuts sóc capaç de dutxar-me (incloent, xampú i suavitzant pel cabell), perquè un cop comença a sortir aigua calenta no es pot parar!!!

Amb tot això i una mica de fred (recordem que és hivern, potser estem a 8-10 graus just ara al migdia) surto en tovallola a batre el meu rècord de temps en dutxar-me. Tres minuts!!!! Ara ja sé que amb 5 minuts vaig sobrada! Jajajaja, a veure qui diu ara que les dones tarden a la dutxa! I després d'aquest "sprint" torno a la campervan a acabar-me de vestir i li passo el torn al Teixi (i li explico que l'aigua calenta acaba sent molt calenta i que no es pot parar). Ell també va ràpid i el seu problema és que ha entrat a una altra dutxa on està una mica embossat el desaigüe i comença a sortir aigua per fora dels vestuaris! Sí, l'ha liat una mica... però bé, no passa res, i acabem dinant al mig del pàrquing de ciclistes amb dutxa ara ja ben nets.

Bombolletes calentetes de fang.
Sí, estem encara a prop de Rotorua

Reemprenem el viatge amb la campervan direcció a Taupo però pel camí fem parada a algunes piscines de fang, bé, a uns quants forats d'on brota aigua mooolt calenta. Realment és força curiós veure com pot sortir aigua i fang tan calent de la terra... i ara que ja estem acostumats a l'olor de sulfur també es fa més soportable.

Finalment arribem a Taupo, una altra ciutat envoltada per un gran llac i on farem nit just a un pàrquing al costat del llac i demà ja l'explorarem millor.

Avui ha estat un dia molt complet i amb amb unes vistes i paisatges espectaculars (vaja... sí... és Nova Zelanda..)
Bona nit des de Taupo
Esther

4/7/16

El cigne negre (part 1)

16 juliol (part 1) - Cignes, llacs, gèisers, sequoies, ...

Avui ens despertem aviat i sortim rapidet del càmping... (bé... així sortia més econòmic que diguem...). El fet és que anem a fer una ruta al voltant del llac Okareka. Iniciem la ruta al cap de poques hores de sortir el sol de forma que encara fa fresqueta i hi ha una mica de boira sobre el llac que a poc a poc s'anirà retirant. Es respira una tranquil·litat absoluta. I a sobre.... està ple de cignes negres! Resulta que és època de fer niu i que les vores d'aquest llac és un bon lloc per fer-ho, així que hem d'anar en silenci per poder admirar aquests ocells tan elegants a l'aigua i tan poc destres sobre la terra. Sí, veure caminar un cigne fa riure, perden tota la seva elegància! Jo mai havia vist cignes negres i realment són molt macos. I també té la seva gràcia, tal i com he dit, veure's caminar i com busquen herbetes per fer el niu i balancegen el cul gegant en proporció a la resta del seu cos mentre caminen. Com havíem pronosticat, a mida que anem fent la volta al llac el sol es fa més forat i la boira desapareix.

Arribada al llac Okareka
 Personalment crec que ha estat un dels paisatges o moments més macos que he viscut a Nova Zelanda, i mira que n'hi ha molts! Però veure quasi sortir el sol d'aquell llac, descobrir els cignes negres (sí, penso que mai n'havia vist) i la tranquil·litat i solitud del lloc...

Bellíssim, el cigne negre
Un cop acabada aquesta petita però bella ruta al llac Okareka anem a fer una altra ruta al voltant de l'anomenat llac blau (Lake Tikitapu). L'anomenen així pel seu color (com era d'esperar) que es degut a la roca riolita (liparita) i pumicita ("piedra pómez"). Tot i que sincerament no et sabria distingir entre el color d'aquest llac i l'Okareka...

Fora l'aigua: quan el cigne perd tota la seva elegància

La ruta en aquest cas s'endinsa una mica en l'espessor del bosc que envolta el llac i no va reseguint el llac tal i com hem fet anteriorment al llac Okareka on la ruta era simplement seguir la vora del llac.

Igualment és maca, a pesar del fang que encara hi ha per les pluges dels dies anteriors. En aquesta ruta hi ha un punt des d'on es pot veure alhora tant el llac blau com el llac verd (Lake Rotokakahi) i així comparar una mica els colors, jejeje.

Llac blau, una mica més salvatge

Un cop acabada aquesta segona ruta encara és prou aviat i anem a veure el bosc de Reedwoods des del qual veure'm les vistes al Whakarewarewa Village's Geyser  sense haver de pagar l'entrada turística....

Observant l'alçada d'una sequoia gegant
El bosc de Reedwoods és un bosc de sequoies gegants, uns arbres importats de Califòrnia que inicialment es van plantar per cultivar la seva apreciada fusta. Avui dia el bosc està protegit, i a més d'aquesta espècie es troben moltes altres (autòctones). Tenim sort i just després d'un parell de minuts en el punt que dóna a les vistes a Rotorua i en concret al gèiser, aquest últim s'activa i durant uns minuts contemplem la força amb la que l'aigua calenta és expulsada de la terra. Un cop ha acabat l'espectacle del gèiser reemprenem la ruta pel bosc.

Gèiser Te Puia

Esther

20/6/16

Rotorua: la ciutat amb olor a ous podrits

15 juliol - Rotorua i l'arribada a l'infern

Ens llevem i prenem direcció Rotorua, la ciutat novazelandesa coneguda per la seva peculiar olor a sulfídric a causa de l'alta activitat geotermal de la zona i també per els seus banys termals i banys en piscines de fang, com per diversos geisers que es troben a la zona. Aquesta zona a més està en una zona de llacs, els més grans Rotoiti, Rotorua i Tarawera. De fet, Rotorua en maorí vol dir "segon (rua) llac (roto)".

Les portes de l'infern
En efecte, la ciutat fa una olor terrible a ous podrits!!! Tota la ciutat!! I a sobre no fa gaire bon temps... Igualment, tot i estar a l'hivern i plovisquejant ens endinssem a la ciutat de Rotorua i voltem pels seus peculiars parcs els quals poden representar perfectament les portes d'entrada a l'infern en cas d'existir. És impactant veure com surt vapor del terra, calor, i en algunes zones com broten piscines d'un color entre el gris i el marró amb una certa pudor que continuament estan bombogejant i emetent calor. A més, donat que gran part de la zona emet àcid sulfídric està completament buida de vegetació, fet que fa que el paisatge sigui més de tipus lunar.
Benvinguts a Rotorua!
En algunes zones es pot trobar directament el sulfur (reconegut pel seu color groguent), realment val molt la pena visitar aquesta ciutat i els seus voltants, especialment si mai heu vist una zona amb tal activitat geotermal als teus peus i on viu gent. Com a curiositat, dir que els banys tenen totes les aixetes oxidades a causa dels gasos que emet la terra. La qual cosa ens fa pensar el poc temps que deuen durar els cotxes aquí... ja que si es rovella el motor igual que les aixetes...

També en aquesta regió, els maorís feien forn naturals als jardins de les seves cases, és a dir, excavaven un forat al terra on hi hagués una mica d'activitat geotermal, i simplement coïen el menjar en aquests pous calents d'aigua i/o fang i vapor.

Típic parc de Rotorua

A tot això el dia va empitjorant i la pluja augmentant, de fet he d'anar a cambiar-me els pantalons a la campervan degut a la que està caient! Així que decidim al migdia / tarda anar al museu de la ciutat, Rotorua Museum of Art and History, que pert cert és un dels més recomanables si aneu a Nova Zelanda. Val molt la pena, i ara us explicaré per què.
Trobant el costat positiu de l'olor a sulfídric
Sí, per una banda, en un dia de pluja com avui és el lloc idoni per passar la tarda, però per una altra es que el museu està molt ben fet, i tenen guies gratuïtes (en anglès) cada mitja hora o cada hora (i si no recordo malament potser en algun altre idioma). I avui no serem afortunats amb el temps però sí en just entrar i iniciar-se una visita guiada al museu. Primer dir que el museu es troba en un edifici on del 1908 al 1966 va ser un recinte de banys termals i alhora un sanatori, especialment per alcohòlics, ja que es creia que les aigües termals, els banys en fang i algun altre mètode amb electrodes no gaire ètic avui dia feien que aquestes persones es recuperessin.

L'edifici encara conserva algunes zones de la zona de banys original i del sistema de tuberies del que disposava per anar distribuïnt les aigües termals i els fangs que sortien de sota terra per tot l'edifici. A part, de l'història de l'edifici i l'edifici en sí que ja és maco, el museu et proporciona una visió força global de la cultura maorí, de com els anglesos van acabar quedant-se l'illa i de la tràgica història de la regió.

Quin bon aspecte! Ara em fico...

Al 1840 (aproximadament), els anglesos van descobrir les zones termals de Rotorua i unes terrasses que van ser formades per sílice, una de les meravelles de Nova Zelanda al 1800 redescobertes pels anglesos (els maorís ja sabien de l'existència de les terrasses i les zones termals). Aquestes terrasses, la Rosa ("Pink Terrace") i la Blanca ("White Terrace") van triomfar com a destí turístic de l'època quan encara calia fer hores i hores de vaixell per arribar a Nova Zelanda des de l'antiga Europa. Tant va ser el turisme que es va formar la avui anomenada Te Wairoa, situada just al costat d'aquestes meravelloses terraces. El fet és que la matina del 10 de Juny de 1886 el volcà Tarewera (sí, el que ara el seu cràter és un llac) es va ficar en erupció, cobrint tota la ciutat de turistes de lava i cendres i sepultant a tota la gent que hi havia en aquell moment allà. De forma que les terrasses van desaparèixer per sempre més junt amb tota la ciutat i un centenar de persones que van perdre la vida allà. Aquesta erupció també és la responsable de la creació de tots els llacs que envolten la zona de Rotorua.


White Terrace (terrassa blanca), quadre de Blomfield (1884)
Bé, això és una breu explicació de l'història de la zona, la qual és molt interessant al igual que la seva composició a nivell geològic.

Un cop acabada la visita guidada del museu i després la visita pel nostre compte per poder mirar i llegir tot amb detall se'ns fa l'hora d'anar a buscar el lloc per dormir. Avui ens hem d'anar una mica lluny per poder passar la nit ja que Rotorua ja és una ciutat més turística i no hi ha cap aparcament legal per poder passar la nit amb la campervan. Així que anem cap a un càmping del DOC ("Deparment of Conservation") on sí que podem aparcar a canvi d'un petit donatiu...

Esther

13/6/16

Fent de miners a Karangahake!

14 juliol - Aprenent sobre la història minera de Nova Zelanda


Antiga ruta de tren per transportar les extraccions
El dia no ens acompanya gaire, però fa més misteriós i adient el paisatge que envolta l'antiga zona minera de Karangahake que envolta el riu amb el mateix nom. La primera parada la fem a Waikino, i de seguida comencem a inspeccionar la zona. Hi ha una part on es pot veure la maquinària antiga de la mina abandonada, al igual que les antigues vies de tren on es transportava tot el material que s'extreia de la mina i, fins i tot, encara es poden veure el grans forns subterranis (ara en terreny d'una granja) on s'escalfava el que s'havia extret de la mina per purificar-lo i convertir-lo en el que després serien lingots d'or! Sí, perquè la zona de Karangahake va ser una important zona minera d'or!
Al 1852, Charles Ring descobreix or en una zona propera a la ciutat de Coromandel. A partir d'aleshores es comencen a descobrir altres zones amb or, algunes més fructíferes que d'altres. La indústria minera prendrà una gran importància dins de la incipient economia Nova Zelandesa d'aquells anys.

Instal·lacions d'on barregaven les extraccions amb
cianur per extreure l'or

La línia de tren que conectava Paeroa amb Tenatua va ser tancada al 1979, cosa que va permetre l'accés al públic a les zones mineres històriques dels anys 1870 fins als 1950. Bàsicament tot eren mines d'or, on a partir de l'introducció del mètode del cianur el procés de purificació es simplificava i es millorava l'eficiència, retornant així més or. Ara aquestes vies estan abandonades i encara es poden veure trams entre la vegetació.

Després de fer una ruta per Waikino ens aproximem en cotxe fins la zona de Karangahake on surten altres rutes des de les quals es poden veure els diferents forats pels quals s'entrava a la mina, al igual que caminar per alguns túnels reals oberts al públic i pels quals és recomanable anar amb algun tipus de llum.
El riu Karangahake entre les mines
El paisatge és força curiós, ja que la natura s'ha acabat integrant a l'antiga mina i circuit de producció d'or, o bé, millor dit, aquesta maquinària s'ha integrat a la natura gràcies al pas del temps.

Per la zona també es troben un parell de cascades, però simplement anem a veure que existeixen i no els hi fem gaire cas, tot i que, no per això deixen de ser maques! Segurament ara ens hi quedaríem més estona mirant-les però aleshores ja havíem vist altres cascades i no ens impressionava tant (i això que encara no hem arribat a veure les que serien les cascades més impressionants que mai hem vist... ja arribarà!).

Ben passat el matí acabem la ruta i anem cap a Te Aroha, on primer passem per l'i-site (el punt d'informació) Tot i que se'ns ha fet una mica tard, el dia no acompanya gaire i aviat es farà fosc... encara tenim una mica de temps per fer una petita passejada per la zona del gèiser de Te Aroha, el Mokena gèiser, el qual al final no vam poder veure en acció... Cal dir, que Te Aroha és un poble d'aigües termals, Spa's i centres on anar a relaxar-te, però com podeu suposar no vam provar-ne cap...

I bé... mentre caminàvem ens hem perdut una mica al camí de tornada, però hem tingut sort i hem trobat una parella d'avis amb dos néts que passejaven també per allà i hem acabat la passejada amb ells. Realment els kiwis són molt amables i amigables!

Fent una mica d'Indiana Jones, jejeje

Avui dormirem al costat d'un camp esportiu, on bufarà un fort vent tota la nit (i sí, per un moment patiré sobre si la campervan es mantindrà dreta o la tombarà el vent!!

I dit això amb Te Aroha iniciarem una mica la ruta de les aigües termals o zones geotèrmiques actives!

Esther

29/5/16

Quan no tens en compte les pujades i baixades de les marees...


13 juliol - Un dia amb una mica de mala sort


Avui ens llevem i jo creuo els dits per no agafar un super embús creuant Auckland, sí, ho torno a dir, tinc un mal record de l'embús que vam agafar el primer dia només arribar a Nova Zelanda per creuar Auckland. El problema és que només es pot creuar per un lloc, en concret per un pont, a no ser que vulguis fer una gran volta... per tant TOTHOM ha de passar per allà. Això fa que a totes hores hi hagi transit i a les hores puntes sigui terrible. Però bé, al final hem tingut sort i hem creuat Auckland sense gaires problemes.

Paisatges espectaculars abans de baixar a la cathedral beach!

Després d'un parell hores llargues de conducció arribem a Thames, un poble on no hi ha gaire cosa la veritat. Vam fer una petita passejada i vaig aprofitar per llençar a la bústia algunes postals. Ja de pas ens informem sobre què veure a la península de Coromandel, que és la zona que volem visitar avui. El problema és que a l'hivern és més complicat visitar el parc i especialment si no tens un 4x4... així que anem directament a visitar l'anomenada "cathedral cove" cova de la catedral. Per arribar-hi cal creuar la península de Coromandel per una carretereta on la Jucy no acaba de saber en quina marxa ha d'anar. Recordem que portem una campervan amb canvi de marxes automàtic... i fa una mica el que li dóna la gana, cosa que no em fa gens de gràcia... a més que a les pujades (sí, s'han de creuar algunes muntanyetes) és com un cargol de lent perquè porta una marxa massa alta...
Però al final, després d'una mica de patiment a la carretera (encara no és migdia i ja porto ben bé quatre hores de conducció...) arribem a l'aparcament!! (on hi ha alguna que altra Jucy més).

Sí, sembla un paisatge de conte! És Nova Zelanda :)

Per sort hi ha unes vistes fantàstiques des de l'aparcament, això fa que el meu emprenyament amb la campervan disminueixi una mica... A continuació prenem el caminet de baixada cap a la platja, realment un camí molt agradable on hi ha petits desviaments que et porten a altres mini cales (sempre i quan la marea estigui baixa.., que com sempre som tan afortunats que l'agafem pujant...).

Cove beach, la catedral de la platja

Ja som a la "cathedral cove"! Realment és preciós el paisatge!! Llàstima que sigui hivern, doncs la platja fa una bona pinta... però clar.. fa força fred. La "cathedral cove" la gràcia és que pots atravessar la pedre i passejar per l'altra platja, però... la marea està pujant i si anem a l'altra platja després ens haurem de mullar per tornar! Ja us dic que nosaltres i els horaris de les marees no és lo nostre! Així que ens quedem a la platja principal jugant una mica amb un raig d'aigua que cau des de la zona boscosa superior que envolta la platja.

Cathedral beach, observant la pujada de la marea
De camí de tornada a l'aparcament intentem veure les altres cales, però la marea ja és massa alta i simplement hi ha roques i no es pot acabar d'apreciar la cala. Així que tornada a la campervan!

Dinem amb tranquil·litat i després de visitar algun altre punt d'interés, bàsicament altres platges de la zona anem a provar sort amb la "hot beach", es tracta d'una platja on hi ha una zona que si fas una mica de forat a la sorra surt aigua calenta! I... com no! La marea és alta!! No podem accedir a la zona on surt l'aigua calenta!! Avui no hem tingut gaire (gens) de sort amb les marees...


Altres cales on la marea no ens deixava gaudir-les
Així que una mica decepcionada condueixo fins a Whangamata on passarem la nit. Tot i que primer intentem fer una volta per la ciutat després d'anar a comprar al super però ens comença a ploure a bots i barrals... així que tornem a la nostra campervan a fer el sopar i dormir. A tot això, cal dir que el pàrquing on passem avui la nit està just darrere d'un i-site, un dels habituals punts d'informació a Nova Zelanda. I que fica explícitament que només poden passar la nit allà les campervans "self-contained", auto-contingudes, ie, que d'alguna forma tenen un dipòsit per l'aigua bruta, i un WC portable del qual ja parlarem més endavant i que encara no hem fet servir. I bé, arriba una capervan que sabem que no compleix aquest requisit...i a més que som al centre de la ciutat i al costat de l'i-site, per tant la probabilitat de que vingui algú a multar-los és molt alta! Perquè a Nova Zelanda controlen sempre totes aquestes coses, hi ha els anomentats rangers al igual que els hi havia a Austràlia. Així que podeu imaginar què va passar l'endemà al matí (a les 7h o així).

Fins demà!

Esther

22/5/16

De Kauri a Kauri

12 juliol - Descobrint els boscos únics de Nova Zelanda!


Ens llevem al bonic càmping al costat de la platja, però no el podrem gaudir gaire, ni el passeig marítim (o un caminet al qual podem anomenar així) que resegueix la costa. Opononi i Omapare són llocs per tornar, especialment a l'estiu deu estar molt bé la platja, que al contrari de les d'Austràlia no són mortals.... I no podrem gaudir aquests poblets tant com ens agradaria ja que tenim ganes de veure mil coses més d'aquest país i tot i així ja us avanço que ens quedarem amb les ganes de veure més coses! Així que una tornada a Nova Zelanda està assegurada en algun moment (espero que no gaire llunyà).

Avui visitarem boscs de kauris. I ara bé, què és un kauri?

Waipua Forest Park: un super kauri

Els kauris són arbres autòctons de Nova Zelanda, i és la espècie més voluminosa (el diàmetre del seu tronc pot arribar als 5 metres) del país (tot i que no la més alta). Els boscs d'aquests arbres són uns dels boscos més vells que existeixen, tenint en compte que hi ha ancestres de kauris ja des del juràssic (fa 100-200 milions d'anys). Donada l'alçada d'aquests arbres (potser 50 metres), hi ha moltes espècies que viuen a la part de dalt del kauri, com falgueres que fan ús de la gran copa d'aquest arbre per poder viure tranquil·les. El fet, és que aquests boscos abundaven a tota Nova Zelanda, però encara no se sap perquè exactament van començar a desaparèixer i ara només queden unes poques regions i boscos d'aquesta peculiar espècie d'arbre, tot i que el canvi climàtic i durant un llarg període l'ús massiu de la seva fusta, també està o ha ajudat a la seva desaparició. Si busqueu més informació sobre aquests antiquíssims arbres trobareu que són una mostra de supervivència i adaptació.

Zona boscosa de Waipua Forest Park
Mida dels troncs...versus... mida de l'Esther
Ara bé, després d'aconseguir parar la destrucció massiva d'aquests arbres i boscos dels quals en queden ben pocs, resulta que ha aparegut una malaltia causada per un fong que afecta de forma greu a aquesta espècie, fent que un cop l'arbre té la malaltia sigui impossible salvar-lo. Per aquest motiu en tots els boscs i parcs de Nova Zelanda ens hem de desinfectar les bambes / botes tant a l'entrada com a la sortida per tal d'evitar transpostar les espores d'aquesta malaltia o alguna altra i no contagiar més boscs ni zones amb vegetació.

Primer de tot ens dirigim al Waipoua Kauri Forest, el bosc de kauris de Waipoua. Encara el sol no ha escalfat prou i el dia està una mica tapat, a més que a l'estar en un bosc l'humitat és molt més alta i la sensació de fred molt més! Si fins i tot hi ha petites gotetes congelades a l'herba...Tot i així i em l'esperança que el sol comenci a escalfar una mica més comencem una petita ruta pel bosc de kauris gegants. El parc té unes quantes rutes, de 10 min fins una hora i mitja que anirem fent al llarg del matí. Amb elles descobrirem els kauris i les seves gegantines mides!


Finalment al Trounson Kauri Park, farem de nou una ruta per un bosc de kauris, sí, avui és el "kauri day". Cal dir que el temps ha millorat i fa sol, això fa les passejades molt més agradables i maques. Com a curiositat, just a l'entrada de la ruta hem vist un conill gegant! No sé si és que aquí no se'ls mengen i per això tenen aquestes mides, però us asseguro que aquest conill dóna de menjar a unes quantes persones!!
Conill per donar de menjar a tota la famíia
al costat del Trouson Kauri Park
I bé, entre bosc i bosc de kauris se'ns ha passat el dia, i ara ens dirigim cap a Auckland, la capital d'aquest paradís. Buff... quines poques ganes d'apropar-me a la ciutat... només de pensar-hi en l'embús que vam agafar el primer dia només per creuar la ciutat...

Però, al final decidim no arribar a Auckland i ens quedem just al nord, a Orewa, que ja pertany a la zona de Auckland però està fora de la ciutat a un aparcament al costat del club de surf.
Un cop hem aparcat, aprofitem la poca estoneta que encara queda de sol, o vaja els últims rajos de sol del dia, per fer una passejada per la zona. Orewa és un poble de platja (sí, us ho heu pogut imaginar pel tema de que era un aparcament ple de surfistes), i la veritat és que és un bon lloc per viure-hi si treballes a Auckland. És tranquil, a pocs minuts (sense embusos) d'Auckland i amb un bonic paisatge al costat de la platja.
Orewa, petit poble de platja al costat d'Auckland
I bé, entre una cosa i l'altra ja s'ha fet de nit... així que demà continuarem amb la nostra expedició per Nova Zelanda!


Esther

9/5/16

Descobrint els boulders!

11 juliol - Opononi, Omapere, dos pobles de costa

Avui ens llevem sense sorpreses amb el fang i també sense cap veí al voltant. Realment és un bon lloc per passar la nit tranquils i amb un bon paisatge. Però aquesta nit no la passarem pas al mateix lloc, sinó que anirem cap al sud, cap a Omapere i Opononi, dos poblets de costa. Per això fem quilòmetres cap al sud (unes dues hores de viatge perquè les carreteres són maques però no rectes) fins arribar a Kohukohu on agafarem el ferry per creuar el riu i arribar a l'altra punta, Rawene. D'aquesta manera ens estalviem uns quants quilòmetres si féssim la ruta per l'interior i ja de pas provem de nou això de travessar un riu en cotxe.

Boira espesa abans de creuar el riu en ferry

Mentre esperem l'hora de sortida del ferry que ens transportarà tant a nosaltres com a la nostra Jucy, saludem a una família una mica "garruleta" que també està esperant per creuar i que ens explica que sense boira el paisatge és molt maco, que a veure si tenim sort i la boira puja i podem gaudir de les vistes. Doncs realment ara mateix hi ha una boira espesa que no ens deixa veure l'altra vora de riu, encara que li dóna al paisatge un caire misteriós.

Paisatges típics de l'illa nord de NZ. Així dóna gust conduir!
A tot això, cal dir que conduir per Nova Zelanda està força bé, no hi ha quasi cap altre cotxe i tot i que les carreteres es pot dir que no són fantàstiques i que hi ha força corbes, els paisatges sempre són espectaculars i això compensa.

Un cop hem creuat el riu anem fins al i-site (el punt d'informació de cada poble), que es troba entre Opononi i Omapere, on ens indiquen algunes rutes per fer per la zona i llocs per passar la nit. Per començar anem a veure el Koutu Boulders, són unes roques esfèriques formades de forma natural que es troben a la platja entre Koutu i Kauwhare. En aquest cas, sorprenentment, hem tingut sort amb la marea i està baixa (i encara no està pujant...) de forma que podem veure aquestes formacions rocoses perfectament i passejar per la platja entre les roques i els animalons (ostres i altres) enganxats a elles. És força impressionant pensar que aquestes formacions són naturals, doncs són tan perfectes! Tan esfèriques!
I sí, aquestes roques són naturals i... gegants!
No es té clara la seva formació, però la seva composició es basa en un recobriment de calcita (es pot dir que fa de ciment) i a l'interior es poden trobar minerals com el quars i la dolomita. Són formacions estranyes que només es troben en llocs concrets com en un parell de punts de Nova Zelanda, Austràlia i Virgin Gorda, una illeta de les British Virgin Islands.

Ens plantegem si l'aparcament des d'on es poden anar a veure els boulders és un bon lloc per dormir (tot i que està prohibit...), però de moment ho descartem encara que prenem nota mental d'ell. Abans d'anar a fer una ruta que passa per una cascada anem a un mirador des del qual es poden veure les platges dels respectius pobles i també la formació dessèrtica de Hokianga. I ara sí, anem a fer una petita ruta (d'unes dues-tres hores) que passa per una cascada.

Als boulders de Koutu!

Iniciem la ruta anomenada Waiotemarama en la qual ens endinssem en l'espesa vegetació dels boscos novazelandesos, hi ha una mica de fang, que de vegades fa el pas una mica relliscós, però podem continuar la ruta sense problemes. Al cap d'una estona sembla que hem arribat a dalt i hem creuat la cascada, en tota aquesta estona ens hem afartat una mica del fang, doncs està molt més enfangat del que ens imaginàvem. Ara tocaria tornar però... jo no sóc conscient i hem de tornar a fer la volta! Jo que volia baixar per un altre lloc! Així que toca tornar a passar per totes les zones plenes de fang! Finalment arribem a la nostra Jucy on ja toca menjar alguna cosa (de fet és una mica tard per dinar...).

Incrustacions de mol·luscs a les roques
Ara cal decidir què fer i on anar a dormir, el pàrquing de la ruta de la cascada també és una opció, però encara hi ha força llum i estaria bé acabar d'aprofitar-la. Així que decidim tornar cap a Omapere i Opononi, pobles on des de la carretera es tenen unes boniques vistes a les platges (llàstima que sigui hivern! A més aquí no tenen animals mortals a les platges com a Austràlia.... De fet, des d'Opononi o bé Omapere (sí, estan al costat un de l'altre) es poden veure les dunes, tot i que més aviat el dessert de Hokianga. El contrast entre les platges i els seus prats i el dessert que pots veure davant és impressionant.

Vistes a les platges entre Opononi i Omapere

Finalment acabem a un càmping a Omapere, el qual s'emplena en un moment! No ens pensàvem que l'hivern hi hagués tanta gent per aquesta zona més de platges. No sé com deu estar a l'estiu si ara en ple hivern està així! Allà ens podem dutxar amb aigua calenta, recarregar la Jucy (posar aigua, carregar bateria elèctrica per les llums i per mantenir la nevera) i amb la poca llum que ens queda (llàstima que marxi tan aviat el sol...) fem un petit passeig per la costa i ja de pas anem a comprar un vinet per sopar, que ja toca estrenar els vins novazelandesos!

Bona nit des d'Omapere

Esther