Un Sant Joan a l'australiana

23 juny - Ubir: un paisatge espectacular

Ens hem despertat amb les primeres llums del dia, és a dir, a les 6:30h. Aquí ens mourem en funció del sol, ja que sense llum no es pot fer res. Estem al mig d'un parc natural enorme on òbviament no hi ha il·luminació nocturna. Avui anirem a visitar Ubir i les seves pintures aborígens de fa 5000 anys (sí, no fa tant).

La nostra primera autocaravana (campervan)

Faré un incís, per comentar l'ensurt d'aquesta nit quan anava amb la meva llanterna al lavabo que estava a uns 100m de la autocaravana...com podeu suposar m'estava fent pipí a altes hores de la matinada i vaig decidir anar cap als lavabos que es trobaven una mica allunyats...doncs jo vaig a poc a poc amb la meva llanterna i just abans d'arribar un bitxo gran salta davant meu!!! Un cangur!!! Clar, potser et fa gràcia si el veus de dia i amb tranquil·litat, però a mitja nit mentre vas buscant el lavabo... no és el millor moment. Per sort, l'animal es va espantar més que jo i va marxar, i jo vaig continuar cap al lavabo (després de repensar-m'ho). Només tornar a l'autocaravana desperto al Teixi per explicar-li la meva aventura nocturna!

Comencem el dia amb un paisatge 360º extraordinari

Com vam dir ahir, Ubir està a 3km del càmping, que no és gaire, així que decidim anar caminant per tal d'estirar una mica les cames (el dia anterior bàsicament vaig conduir). Aquesta idea de passejar o de fer caminades sembla que els australians no l'entenen. Van en cotxe / campervan / 4x4 a tot arreu! El passeig és agradable i com no, solitari! Un cop a Ubir trobem australians que han vingut en quatre rodes. Fem la petita ruta (esperàvem una ruta més gran, però es tracta d'una ruta d'1 km, uoo uoo, que ens cansarem!) que et va mostrant roques on hi ha pintures fetes per aborígens. La majoria de representacions mostren animals (especialment peixos) i també alguns mites o llegendes de la seva cultura. Després, fem la pujada fins al punt on realment deuen haver-hi unes postes de sol impressionants (la qual està marcada com a ruta de dificultat moderada: jajajaja, al igual, si nosaltres hi pujariem encara que no hi haguessin marques! Com a un australià li doni per anar als Pirineus i fer les rutes moderades... pillarà molt!).

Des d'Ubir, cal estar allà per realment gaudir del paisatge

Sincerament les vistes són espectaculars, es veuen les grans esplanades, els terrenys pantanosos, el riu, bé, veus els 360º que t'envolten. Sembla que el dia comença bé!
Reemprenem el camí cap a la nostra campervan aparcada al camping i ara ens dirigim a Jabiru, el centre on hi ha més vida al parc, allà hi ha l'únic camping amb possibilitat d'endollar-te (per carregar la bateria que fa servir la nevera, llums, etc), recarregar aigua, i bé, té unes instal·lacions no comparables al camping de Merl.

Abans de parar al camping anem una mica més enllà de Jabiru per parar a dinar a una zona on comença un trekking, el qual descobrim que està tancat...
Esperàvem molt d'aquest parc, t'ho venen molt bé, però no està preparat pels turistes, vaja pels turistes pobres que no es poden pagar un creuer pel riu, un vol en helicòpter... el parc, bàsicament es dedica a cuidar de totes les espècies que hi viuen i està fet pels animals no per a visitants. Clar, si treballes allà deu ser una passada... tot i que estàs ben aïllat, i pel meu gust, envoltat de massa fauna....

Una mica decepcionats de nou ens anem cap a Jabiru, on descansarem i gaudirem (encara que poquetes hores) del camping pijo (45 dollars australians! que amb això em pago una habitació d'hotel!!). Abans d'anar al camping passem pel centre d'informació Bowali on ens quedem mirant una estona un vídeo sobre Kakadu. Es fa una mica tard, així que demà al matí hi tornarem per veure bé aquest centre d'informació (on sembla que hi ha més informació), però ara és hora d'anar a aparcar la campervan al camping de Jabiru.

I on està la ruta? Quin gran paisatge...

A tot això, aconseguim (encara no sabem com) que el email del Teixi funcioni i enviem un parell de emails per avisar a la família que estem vius. Aquí internet és molt car, i no hi ha wifis gratis (o és mooolt difícil de trobar-ne), a més a més, d'estar a un parc natural força aïllat.

Passem una revetlla de Sant Joan peculiar, al mig d'un parc natural, en un camping pijo i amb piscina (la qual no ens va donar temps de provar) i fent servir el microones, torradora, escalfador d'aigua ja que estem connectats a la corrent (altrament només funciona la nevera, els llums i el fogó de gas).

Feliç revetlla de Sant Joan!
Aquest any sense pirotècnia!

Esther

Això és el Far West!

21-22 juny - Arribada al país solitari

Avui després d'un vol des de Pnhom Penh a Singapur i després un altre de Singapur a Darwin (Austràlia). Hem arribat al continent més antic: Austràlia.

Abans d'arribar hem passat unes hores explorant l'aeroport de Singapur (en aquest cas una altra terminal diferent a l'altre cop). Sincerament, aquest aeroport s'ha de veure! És espectacultar!

Sí, és un aeroport, sí, l'aeroport de Singapur té jardins d'orquídees

Però bé, centrem-nos en Austràlia. Un cop aterrats a Darwin agafem un taxi que ens porta al lloc on tenim llogada la autocaravana (campervan). I bé... comença l'aventura a pesar del cansanci (són les 10h del matí a Darwin i portem la nit quasi sense dormir)!

Primer de tot és adaptar-te al monstre que estic conduint, tot i que després ens adonarem que el nostre és un dels vehicles més petits que circulen... només comentar que m'he d'agafar per poder pujar al seient del conductor...

També cal dir que ara les mides de la gent ha canviat. Al sud-est asiàtic el meu cos s'assimilava bastant al dels locals (llevat pels ulls no axinats), però aquí les dones són enormes! I rosses i més blanques!

I l'aeroport de Singapur també té jardins de girasols!!

Un cop a la campervan (i conduint per l'esquerra, recordem que estem en un país anglosaxó), anem a buscar un supermercat on comprar el menjar pels propers dies (tenim nevereta dins la campervan). Oh my God!! (Oh Déu meu!) però què són aquests preus!! Tot és caríssim, i més comparat amb Àsia on menjavem com a reis.... Ja ho sabíem, però quan ho veus en directe... i bé... també pagues la campervan (al final hem agafat el seguro... per si de cas...).


I ara ja posem direcció al parc natural de Kakadu! Comencem a fer quilòmetres i quilòmetres... i no hi ha ben bé ningú a la carretera i ... no hi ha res enlloc! Parem després de fer uns 200km (o més...) a un restaurant / camping on anem al lavabo i mengem una mica (del mejar que hem comprat, que sinó ens arruinem!). Tenim la sensació és d'estar a una peli americana! El típic bar de les pel·lícules, amb la decoració, els personatges de dins...

Un cop hem descansat una mica (que ja tocava...) reemprenem el solitari camí cap al parc. Oh! Estem arribant al punt d'informació! Aquí bé la primera decepció: quan al mapa et diuen punt d'informació esperes trobar a algú, alguns folletos... però no... aquí simplement vol dir que hi ha un cartell amb el mapa del parc i quatre coses més que ja teníem...fantàstic.

Primer cocodril australià (no cal veure'n més...)

Continuem pel parc (on el paisatge monòton no ha canviat i l'afluència de cotxes tampoc, és a dir, estem força sols, sensació moooolt estranya!!) i arribem a un punt amb vida! És una botiga que al costat té un camping i també ven els tickets per poder estar pel parc (25 dollars australians per cap... uns 40 eur entre els dos...). La dona del mostrador de la botiga és molt amable i ens recomana llocs per visitar, a només una hora més de camí (sí, aquí una hora de cotxe no és res), hi ha Ubir, i un camping per campervans, i des d'on es pot veure una bonica posta de sol (la qual no podrem veure...).

Un cop al camping de Merl (al costat d'Ubir) ens disposem a anar a veure la posta de sol... però resulta que s'ha d'anar en cotxe...són 3 quilòmetres d'anada... i ja són les 18h... el sol es pon a les 18.30h... i va a ser que no. Així que seguim un petit caminet que ens porta a un mirador que dona a un dels rius i des d'on es poden veure cocodrils! Sí, estem al parc per execel·lència dels cocodrils!! Aquí no et pots banyar enlloc, o bé hi ha cocodrils o bé meduses molt xungues!
I...veiem un cocodril!!!

Creuaments a l'australiana entre cocodrils...

Estem molt cansats i ja s'està fent fosc... però encara no ha acabat el dia... paguem el camping (10 dollars australians per persona!!!!) i fem el sopar a la nostra minicaseta que ha estat envaïda per una quantitat de mosquits que em veig incapaç de comptar quants n'hi ha dins...

Suposo que el cansanci no em fa sortir corrents... i que ja m'estic acostumant a tot tipus de bitxos... però realment hi ha moooolts mosquits!!! I dutxar-se als lavabos comuns no ha estat fàcil! També estaven plens d'aquests horribles animals!! Per sort, vaig embadurnada d'un nou repel·lent australià que hem comprat al super, i resulta que funciona!

I ara toca passar la primera nit a la campervan (sota la mosquitera, sense cap dubte) i .. fer pipí nocturn el més ràpid possible! Perquè resulta que aquí refresca força a la nit, i la meva bufeta no està acostumada a tanta fresqueta, així que li dona per condensar tot en pipí i em fa aixecar dos cops durant la nit!!

L'entrada a Austràlia de moment ha estat estranya. La primera impressió: un país buit, amb distàncies enooooormes i sense res entre punt i punt al mapa.

A veure què tal va demà, suposo que la meva impressió una mica negativa ve donada pel cansanci i perquè tot està ple de mosquits...

Esther 

El passat fosc de Cambodja

20 juny - El genocidi cambodjà

Un bon esmorzar al Central Market

Aquest matí hem anat a esmorzar al Central Market que el tenim just al costat del nostre hostel. A la Esther avui ja li toca el segon dia de Malarone però sembla que ja està molt molt millor, només amb un dia ja li ha canviat la cara i els ànims. Bé, igual massa ràpid doncs després d'anar a esmorzar i prendre's el Malarone li vaig dir que estaria bé tornar al hostel a descansar una mica doncs és normal que el Malarone doni nàusees així que millor no moure'ns massa just després d'esmorzar. Com us podeu imaginar la Esther no em va fer ni cas així que després d'esmorzar una deliciosa sopa amb mil coses que no sabria dir que són vam sortir a fer una volta prop del mercat. Malauradament, com era d'esperar, als 30-40 minuts la Esther va deixar de caminar i va dir que es trobava malament i que tenia nàusees .... així que caminant molt lentament i fent parades vam anar fins el hostel, per sort no estàvem ni a 5 minuts caminant, espero que com a mínim demà em faci més cas i després d'esmorzar tornem al hostel i descansi una horeta ...

Bé, després de descansar una mica i pair el Malarone sembla que ara l'Esther ja es troba bé així que anirem a visitar una mica Phnom Penh. L'atracció més rellevant de la ciutat és el museu del genocidi però aprofitem per anar-hi caminant per anar descobrint una mica altres atractius de la ciutat. Realment llevat d'un parell de edificis oficials històrics no hi ha massa cosa i en general tampoc és una ciutat molt maca. Però ja ens esperàvem una mica això, doncs la història recent de la ciutat i de Cambodja és bastant convulsa. Només per a que us feu una idea al 1970 Phnom Penh tenia uns 500.000 habitants i al 1978 tenia 32.000 i ara 2.000.000. Quan es va instaurar el règim dels khmers vermells al 1975 es va obligar a la immensa part de la població del país que abandonés les ciutats i anés a treballar al camp així que Phnom Penh es va convertir quasi en una ciutat deserta només habitada per alguns funcionaris del partit.

Un dels edificis de la presó S21

Les absurdes normes de la presó

Bé, parlem del museu del genocidi, el Tuol Sleng. Ja havíem llegit que era una experiència prou dura però crec que és de les coses que s'han de veure un cop per creure-les. El museu és de fet un antic institut reconvertit a la presó de seguretat S21 durant el període dels khmers vermells (1975-79). Era un centre d'interrogació i tortura, aquí arribaven de tots els racons del país les persones que el règim havia capturat, el entrar feien una fitxa extremadament detallada de cada pres i li donaven a escollir tres opcions de confessió: si era un espia rus, americà o vietnamita. Si el pres no confessava, com us podeu imaginar, tenien un gran ventall de tortures per "ajudar-lo" a recordar. Un cop tenien la confessió per escrit i firmada el pres era traslladat al camp d'extermini a les afores de Phnom Penh. Dit així sembla la descripció de un centre de interrogatori com el de qualsevol règim dictatorial de l'últim segle, però no, és molt més... Primer de tot d'aquí ningú podia sortir-ne, si et detenien i et portaven al S21 cap dels funcionaris es podia ni plantejar que fos un error, havia estat el regim qui l'havia capturat i com el règim no s'equivoca ... A cada confessió cada pres havia de donar uns 15 o 20 noms de col·laboradors seus que clarament seran els següents a arribar a la S21, i clar un sistema com aquest no pot durar molts anys simplement perquè acaba amb la població. El que més em va sorprendre és que realment els funcionaris que hi treballaven es creien el que feien, i el règim tenia eines per a que sigui així, per exemple aquell torturador que es passava amb la tortura i provocava la mort del pres sense haver aconseguit la confessió era internat com a pres al mateix S21 acusat de traïció i col·laboració amb estrangers per evitar les confessions i després que dones el nom de 15 persones més anava al camp d'extermini... Al camp hi havia assignat un metge que essencialment el que feia era injectar vitamina C als torturats per a que poguessin aguantar més sessions fins aconseguir confessar. I clar tot això ho feien amb un perfecte rigor així que hi ha la fitxa de cada pres que va entrar al S21, fotografies del procés i quina va ser la seva confessió abans d'executar-lo al camp d'extermini. Per exemple hi havia una confessió d'una antiga infermera que després de setmanes de tortures que millor no descriure va acabar fent una confessió: va confessar treballar per els americans com a sabotejadora, la seva feina consistia en cagar dins del quiròfan per així contaminar-lo i provocar la mort dels pacients! Realment és difícil tractar d'entendre com de surrealista seria el règim com per creure's una història semblant.

Després d'un dia de tortures a la nit lligaven
 als presos en aquesta mena de manilles comunes

Moltes d'aquestes històries les vam veure en un vídeo que projectaven dins del mateix museu, a una de les antigues sales de tortura on tres supervivents (els van alliberar quan va caure el règim) i uns quants antics torturadors parlaven anys després. El vídeo realment explicava històries esgarrifoses però una cosa que no esperàvem és que sembla que en el discurs modern de Cambodja els que volen també ser tractats com a víctimes són els antics torturadors!. La idea que pretenen donar es que els torturadors són tan víctimes com els presos supervivents perquè estaven vivint amb por tant de no aconseguir les confessions i acabar executats o passar-se amb la tortura i acabar executat. Em sembla bastant al·lucinant que s'atreveixin a fer aquestes comparacions...

Després de 4 anys d'horror el règim dels khmers vermells va ser aniquil·lat amb l'ajuda dels eterns enemics dels Cambodjans, els Vietnamites. Però l'embolic no acaba aquí, doncs el rei que va ajudar als khmers vermells al poder va ser el que fins fa un parell d'anys continuava governant fins fa un parell d'anys i fins fa res ho va fer amb el suport de nacions unides. Aquest mateix rei ha abdicat tres vegades i de fet és, segons el llibre Guiness, la persona que ha tingut més càrrecs polítics diferents al llarg del s.XX... realment la guerra freda va fer de tota la regió de la Indochina un desastre a repartir però Cambodja és de les que va sortir més malparada ...

Teixi

Els mosquits de fa 10 dies ...

18-19 juny - Malària

Ja hem comentat que fa uns tres dies que l'Esther es trobava una mica malament. Després de contactar amb el metge a distància que teníem assignats de l'Hospital del Mar per emergències sembla que tot apunta a una infecció estomacal d'algun tipus així que avui ja és el tercer dia d'antibiòtics i sembla que la febre no ha tornat.

Després de tres dies visitant temples avui la nostra intenció era passejar una mica per la ciutat de Siem Reap i agafar-nos el dia una mica de relax. Fa dies teníem pensat agafar avui el bus cap a Phnom Penh, però hem preferit retrasar-ho donat que l'Esther ha estat una mica malalta, millor agafar-se un dia amb calma. De fet el hostel on estem té una petita piscina que fa dies que volem provar però encara no hem tingut l'ocasió així que avui era l'excusa perfecta.

 Aquest era el plan però aquest matí només despertar-se l'Esther tenia ja molt mal de cap, no tenia febre però no es trobava gens bé així que més que fer una volta per la ciutat, el que hem fet és quedar-nos a l'habitació i moure'ns només per baixar a esmorzar i a dinar doncs la pobre no s'ha mogut massa del llit. Hem tornat a contactar amb el metge del Hospital del Mar per demanar consell però sembla que això del mal de cap pot ser normal així que no ens hem de preocupar simplement, ha de descansar i tenir paciència.

El problema és que el mal de cap no ha marxat en tot el dia i ja al vespre ha començat a pujar-li la febre. Això vol dir que el antibiòtic que estava prenent no funcionava i ara que hem vist que la febre és intermitent (uns dies amb febre i uns dies sense) sembla que el més probable és que sigui malària. A tots nosaltres la malària ens sembla que sigui una malaltia molt greu però amb tractament i sense més complicacions no ho és tant. De fet, en el mega-botiquín que portem a la motxilla portem dues caixes de Malarone per tractar-ho en cas de que calgui.

El maleït Anopheles...(foto proporcionada per Google)

Per la malària avui en dia no hi ha vacuna, per a gent que viatja a zones tropicals on és endèmica ens han explicat que el més normal és prendre aquest Malarone una pastilla per dia com a preventiu. El problema és que té prou efectes secundaris i que per a viatges llargs com el nostre val més la pena no prendre'l com a preventiu i simplement portar-lo a sobre per si l'agafem, al menys això és el que ens van recomanar a l'Hospital del Mar. Sembla que triga uns dies a manifestar-se així que el més probable és que el mosquit Anopheles amb malària (només unes poques espècies de mosquit poden transmetre la malària) li piqués quan visitàvem les coves de Kong Lor a Laos, l'Esther sempre es ficava repel·lent i vam dormir amb mosquitera però alguna picada és inevitable...

Així que el dia 19 quan es va despertar l'Esther li vaig donar la notícia de que semblava que tenia malària i que durant 3 dies s'havia de prendre el malarone. Per acabar-ho d'arrodonir ja no podiem retrassar més el viatge a Phnom Penh doncs en un parell de dies ja tenim el vol de Phnom Penh a Austràlia així que a les 8 del matí després d'esmorzar i prendre un combo de 3 pastilles de malarone agafem un bus a Phnom Penh. Per sort el bus que havíem reservat ens venia a buscar al hostel així que no havíem d'estar esperant a l'estació de busos o fer que l'Esther hagués de carregar la seva bossa.

El luxós bus a Phnom Pehn a la parada  per dinar

El bus era "luxurious VIP bus" però com podeu veure a la foto, era el típic bus asiàtic que segurament a Europa no hagués passat la ITV però ja estem una mica acostumats a aquest tipus de transport. Al bus hi anava també la Marie, una noia francesa que vam conèixer a Don Det ja fa una setmana i amb la que sembla que coincidirem fins que marxem de Cambodja. El trajecte de Siem Reap a Phnom Penh són unes 7 hores... per sort sembla que el malarone li ha fet efecte prou ràpidament i li ha baixat la febre de cop però encara està molt feble...

A la tarda arribem a Phnom Penh i l'Esther sembla que està molt millor, així anem al hostel i només sortim a sopar una mica a veure si aquesta nit descansa una mica més.

Teixi